LA FAL·LÀCIA

Tot estava fosc i l’Ainhoa se sentia totalment desprotegida. No es podia creure que allò tan irreal li estigués succeint a ella. De sobte, li va venir a la memòria la imatge de les dues persones que l’havien traïda i no va poder evitar que, involuntàriament, per les seves galtes, caiguessin llàgrimes de ràbia i impotència, que li ennuvolaren la vista.

L’Ainhoa vivia en una urbanització privilegiada de Barcelona, on totes les cases semblaven iguals. Era un barri perfecte, segons deien, on tots s’ajudaven entre ells. Vivia amb els seus pares i els seus dos germans en un feliç ambient familiar. L’Ainhoa tenia catorze anys, era la petita dels tres germans, per tant era la nena de la casa. Representava perfectament el cànon de bellesa del segle XXI: tenia un castany natural, encara que al sol, semblava rossa; els seus ulls eren grans, allargats i d’un blau que s’acostava al gris. L’Ainhoa no era la més alta de la seva classe, però destacava pel seu encant que t’atrapava com també la seva innocència, alegria i amabilitat. A causa d’això, havia estat centre d’ordinàries mofes, que no van tenir gaire repercussió ja que ella contestava sàviament amb enginyoses respostes iròniques que feien callar a tothom i que molt pocs entenien. La jove noia tenia molts projectes pel seu futur, ja que desitjava manar i ser la propietària, algun dia, d’una gran factoria de disseny.

Tots aquests propòsits que des de petita s’havia imaginat, van desaparèixer quan va tornar a obrir els ulls i es va adonar de l’amarga realitat en la que es trobava. Sentia un profund dolor a l’esquena, tenia gana i la boca la tenia resseca; li costava empassar-se la saliva. I va recordar quan estava en aquella minúscula i sòrdida cofurna, acompanyada per la Maika, una de les seves amigues.

La Maika era filla única i vivia en la mateixa urbanització que l’Ainhoa, però un carrer més avall. A diferència de la seva amiga, la Maika era alta, d’ulls verd oliva i d’uns llargs i ondulats cabells. Li faltava poc per complir quinze primaveres, encara que semblava major per la seva constitució. La Maika era encisadora, gràcil i optimista, però, alhora era estratègica,  capriciosa i sobretot era molt gelosa.

L’Ainhoa va memorar l’escena en la qual restava dormint en un llit i, al seu costat, romania concatenada la seva amiga en una fràgil cadira, que semblava que d’un moment o altre es trencaria. Tot d’un plegat, la menor de les dues captives es despertà amb un crit ofegat, suant i va memorar què havia ocorregut les últimes 24 hores.

Eren dos quarts de set, la Maika i l’Ainhoa tornaven cap a casa amb bici, emperò, a meitat del trajecte, la roda davantera es va punxar i van continuar caminant. Tot seguit, una furgoneta va passar amb molta celeritat, però li van treure importància. La foscor es va fer present i es van adonar que totes les faroles es van encendre automàticament. Van sentir una veu que les cridava:

-       Maika! Ainhoa!  

Una silueta va aparèixer al seu davant, era l’Isaac, un amic de la infantesa. Ell inicià una discussió amb la Maika ja que la culpava que l’haguessin castigat a l’institut sense raó. L’Ainhoa la defensà, motiu que va fer que augmentés l’enuig del noi, que olorava a alcohol. Les noies intentaren que es calmés, li digueren que l’acompanyarien a casa, però l’Isaac va empènyer amb violència a l’Ainhoa que, en caure es donà un copejament al cap i es desmaià. El furibund jove va tancar les noies en un petit magatzem del seu garatge i encadenà a la capçalera d’un llit d’aquella cel·la a l’Ainhoa. Més tard va recollir totes les pertinences de les dues xicotes.

La Maika s’adonà que la seva companya s’havia despertat i li preguntà:

-       Ainhoa, com et trobes?

-       No... ga... gaire bé – va contestar amb dificultats- em fa mal... el... cap, em sento m... malament.

-       Ainhoa, tranquil·la, sortirem d’aquí, les dues juntes – va mentir la Maika, amb un somriure pèrfid.

-       No tinc ff... forces – va murmurar l’Ainhoa abans d’adormir-se.

I tot seguit, la Maika s’aixecà i sortí a buscar l’Isaac, el noi de qui estava encapritxada. La Maika li ordenà al jove certes instruccions, i ell ho va realitzar i per fi va acabar el captiveri de la innocent noia. Abans de marxar, l’Isaac li va dedicar les seves últimes paraules a la Maika, dient-li: “Per tu ho faria mil vegades més”. 

VIURE AL POBLE O A LA CIUTAT?

Actualment molta gent viu a la ciutat però també hi ha una gran quantitat de gent que viu en un poble. El gran moviment de persones que s’han traslladat d’un poble a una ciutat s’anomena èxode rural el qual ha produït una gran població a les ciutats. No obstant, cada dia hi ha més habitants que decideixen o que els agradaria viure en un poble per diferents raons que suposa viure enmig de la naturalesa.

En la meva opinió, viure en un poble és la millor opció per diferents motius. En primer lloc penso que viure en un poble ajuda a comunicar-se i a relacionar-se amb els veïns. Residir en un poble comporta una vida senzilla i tranquil·la, una vida sense contaminació, amb aliments sans,  amb poc trànsit i comporta poder fer exercici físic a l’aire lliure. Tanmateix també hi ha els aspectes negatius com l’escassesa de serveis sanitaris especialitzats, la mancança de cultures i el nombre que va en augment de població envellida que provoca la desaparició de pobles.

D’altra banda, viure en una ciutat implica disposar de més serveis socials, personal sanitari especialitzat, centres comercials,  restaurants i locals nocturns i per últim, implica descobrir noves cultures i aprendre a respectar-les. No obstant, habitar a la ciutat també inclou un gran nombre d’inconvenients com per exemple la contaminació ambiental i acústica, els problemes per aparcar, la necessitat del transport públic per moure’s per la ciutat, l’alt nivell de vida i el preu elevat d’habitatges. En conseqüència, es produeix estrès en la poblaci, pobresa en una minoria, un elevat índex d’atur o marginació social, entre d’altres efectes.

Sense menysprear els avantatges que implica viure en la ciutat i la gent que hi resideix, crec que a llarg termini resulta més relaxant i econòmic viure en un poble.

ARE YOU IN FAVOUR OF INTENSIVE SCHEDULE OR AGAINST IT? SHOULD YOUR SCHOOL CHANGE THIS POLICY?

At most schools in our area, people start at 9:00 and they finish at 17:25. But a new policy explains that in the future schools could do an intensive schedule: the students would start at 8:30 and they would finish at 14:45. Our schedule isn’t bad, but I’m in favour of intensive schedule.

In my opinion, intensive schedule is good for several reasons. Firstly, we would seize the day because we would get up earlier and we would have the rest of the day to do other things such as doing homework, studying and also we would have more time for ourselves. Secondly, we could have lunch more slowlier and without a rush. Finally, we could organize our extramural activities better.

So all in all, I think that it’s a great idea to have intensive schedule, and for that reason I think that the policy of the school should change.

NARRACIÓN COLECTIVA

VERSIÓN PROPIA 

En ese irreal sueño imaginaba como sería mi futura vida con Juan. Vivíamos en una pequeña pero acogedora casa en el centro de la ciudad. Juan me amaba con todo su corazón pero, en cambio, yo sentía afecto y ternura, no amor. Me pregunté porque residía con él y hallé la respuesta: todo lo hacía por él, por ese chico que me había ayudado desde que nos conocimos en Irán, y esta era mi manera de agradecerle todo su amparo. Pero yo no sentía lo mismo, no me quitaba del pensamiento a Marcus, solo pensaba en él y desearía que mi futuro fuera con Marcus. No me podía imaginar que sintió después de verme con Juan. Estoy segura que no pensó nada positivo y por esa razón necesitaba hablar con Marcus y declararle todo lo que sentía y sentiré siempre.

De repente, me desperté. Por suerte, era un sueño, y podía arreglar mi error. Mi mente quería olvidar a Marcus, pero mi corazón no podía. Primero, decidí explicarle a Juan que yo también lo quería, pero desde otro punto de vista, lo quería como un amigo. No era mi anhelo dejarlo de verlo, necesitaba su apoyo incondicional porque era lo único que tenía en mi miserable vida.

Repentinamente, me acordé que estaba en el hospital y no tenía ninguna noticia de Juan. Asustada y angustiada recorrí con la mirada todas las camas pero no lo encontraba, estaba muy nerviosa, no podía ver con claridad. Se acercó un hombre que no pude reconocer y me dijo…

VERSIÓN RECTIFICADA 

En ese irreal sueño imaginaba cómo sería mi futura vida con Juan. Vivíamos en una pequeña pero acogedora casa en el centro de la ciudad. Juan me amaba con todo su corazón pero, en cambio, yo solo sentía afecto y ternura, no amor. Me pregunté por qué residía con él y hallé la respuesta: todo lo hacía por él, por ese chico que me había ayudado desde que nos conocimos en Irán, y esta era mi manera de agradecerle todo su amparo. Pero yo no compartía los mismos sentimientos, no podía sacarme de la cabeza a Marcus, solo pensaba en él y deseaba que mi futuro fuera con Marcus. La verdad, no podía llegar a imaginar qué debió sentir al verme con Juan. Estoy segura de que no pensó nada positivo y por esa razón necesitaba hablar con él para aclararle la situación y declararme.

Me desperté de un sobresalto. Por suerte, había sido solamente un sueño. ¡Todavía podía arreglar el error! Mi mente quería olvidar a Marcus, pero mi corazón era incapaz. Así que me sinceré con Juan. Decidí explicarle que yo también lo quería, pero de otra forma, lo quería como un amigo. No era mi anhelo dejar de verlo, necesitaba su apoyo incondicional porque era lo único que tenía en mi miserable vida, y en Irán.

Repentinamente, me acordé de que estaba en el hospital y de que no tenía ninguna noticia de Juan. Asustada y angustiada recorrí con la mirada todas las camas pero no lo encontré. Estaba muy nerviosa, y además no podía ver con claridad. Se acercó a mí un hombre a quien no pude reconocer y me dijo… 

AMOR IMAGINARI

No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.

Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.

Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li  -vaig comentar-li a ell-.

Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi...

En aquest instant, em vaig quedar sense paraules, com embadalida. Vaig reaccionar de seguida i li vaig respondre que jo també m’havia fixat en ell, però que no havia reunit prou valentia per dir-li. Ell em va respondre que no havia trobat el moment ni el lloc adequat per expressar els seus sentiments i que sentia recança per no haver-m’ho dit abans.

Vam parlar durant dues hores que ens van passar volant i vam anar a fer un volt. Durant aquest passeig va succeir el que no creia que passaria mai.

No em creia que estigués voltejant amb ell, amb l’Ivan, aquell noi que el dia abans m’havia quedat encisada mirant-lo mentre caminava pel passadís de l’institut. Em va agafar tendrament la mà, enllaçant els nostres dits de manera que em sentia còmode i agradable amb la situació.

De manera sobtada i delicada es va parar i va restar mirant-me. Semblava que podia endinsar-me en el seus bells ulls, i ens vam besar dolçament.

Aquest va ser el principi de la nostra relació, però no tot va ser perfecte. La nostra relació era “secreta”, segons ell deia, ja que no volia dir-ho a ningú.

Em sentia incòmoda quan no el podia saludar quan el veia pel passadís, o quan passejàvem pel centre i tenia que marxar del seu costat quan passaven els seus amics. Tot això em va resultat patètic, ja que no m’agradava aquesta situació oculta i ja me n’estava afartant. Però no podia estar sense ell ja que m’omplia de felicitat quan estàvem junts, així que vaig decidir parlar amb ell.

Dues setmanes més tard, em va comentar que ell també en tenia suficient de la nostra relació confidencial, i va decidir que no ens havíem d’amagar més, que s’havia equivocat i que no faria cas dels comentaris.

Passejar amb ell pels passadissos de l’institut m’omplia de goig i satisfacció. Tots els moments que estàvem junts els aprofitàvem i tots els petons van ser tan dolços com el primer. Em sentia més exultant i feliç que mai quan estava amb ell i així m’agradaria que hagués continuat sempre...

Però, de sobte, em vaig despertar. Tot el que semblava real, era un somni, un meravellós somni que sempre recordaré.

LA DECISIÓ

Ja fa un any i sis mesos que surto amb l'Anna. Tenim 18 i 17 anys respectivament, estem bé junts i ens entenem. Els seus pares i els meus diuen que som massa joves, que s'ha de viure la vida i tot això... Però nosaltres tenim clar que volem construir un projecte de vida junts. Bé... si més no ho teníem clar...

Veureu, ahir ens vam discutir. L'Anna no suporta que faci tantes brometes i tan bon paper a l'Alba. Creu que li dono peu a pensar que m'agrada i, després del sopar amb la colla, es va posar feta una fera de forma que va marxar ben contrariada cap a casa seva. Jo me'n vaig anar cap al meu pis  ben cap cot, passejant, pensant... trist. I és que no sé què fer... Perquè potser sí que me n'adono que, realment, m'agrada l'Alba.

Aquella nit vaig reflexionar sobre aquest assumpte i no vaig arribar a cap conclusió. Amb l’Anna tinc una relació estable, li tinc un gran afecte i és el meu primer amor. Però havia arribat al punt de la rutina. En canvi, l’Alba té un aire innovador i seductor que em pot aportar il·lusió en una nova relació. Però potser ella no sent el mateix. No sé què fer. Si estic amb l’Anna em quedaré sempre pensant què hagués pogut succeir, i si li demano a l’Alba per sortir i em respon que no... La llarga  relació que tinc amb l’Anna s’ensorrarà juntament amb l’amistat de l’Alba.

No m’agrada gens “escollir” entre una de les dues persones que estimo, ja que no puc elegir qui m’agrada més, com un pare no pot triar el fill que més s’estima.

L’endemà li vaig comentar tot el que sentia a l’Anna ja que no volia enganyar-la, no s’ho mereixia després de tot els moments que hem viscut junts.

 La comprensiva Anna m’ha respost que m’ho pensi i que triï a la persona amb qui em vegi en un futur. Els consells de l’Anna sempre m’han servit de molta utilitat i aquest no va ser diferent.

Vaig decidir quedar amb l’Alba i vam parlar de diversos temes dels que només destacaré un d’ells. Vam parlar de les relacions viscudes i ella em va comentar que li agradaria trobar a algú tan sincer i agradable com jo, amb qui pogués parlar sense problemes.

Aquesta conversació, encara em va desconcertar més i vaig restar un parell de dies pensant els punts negatius i positius de cada opció.

Vaig quedar un altre cop amb l’Alba, per acabar de decidir. I aquell dia ho vaig tenir tot clar, vaig descobrir qui era la persona que més estimava i que estimaré.

Vaig parlar amb l’Alba i li vaig confessar tot el que havia reflexionat durant els anteriors dies i ella va acceptar la meva decisió ja que no teníem tantes coses en comú, només m’havia fixat en ella físicament i pensant que era com una joguina nova. Llavors vaig pensar que l’Anna era com aquella joguina vella de la infància que sempre te’n recordes, que estimes i que la prefereixes a qualsevol altra.

Quan vaig veure a l’Anna la vaig abraçar amb força i enyorança, la trobava a faltar. No podia estar sense ella, sense el seu somriure, sense el seu suau cabell que li enredava per fer-la enfadar. No podia estar sense la seva alegria, ni sense les seves ganes d’escoltar-me, d’abraçar-me i d’estar amb mi. Desitjaria estar sempre amb ella i estic segur que podré allunyar a la insofrible monotonia de la nostra vida. 

UN AMOR NOVEL·LESC

El mar sempre ha estat per mi un espai de llibertat i de felicitat. M'encanta el mar ! Tant és així que aquest hivern he fet un pas decisiu. He llogat un apartament a l'Escala i me n'hi he anat a viure. Sola, completament sola. Treballo de veterinària en una clínica de Torroella de Montgrí i de casa a la feina hi ha encara no un quart d'hora....

El pis és al passeig marítim, en un extrem. I és una meravella perquè a l'hivern no hi viu ningú. Sabeu quin goig que fa, a la tarda, quan el dia es va enfosquint, veure des de la terrassa la immensitat blava i grisosa de les aigües marines?

Però avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge tranquil·litzador, he descobert que no estava sola en el bloc d'apartaments...

En el pis del meu costat hi residia un atlètic home d’uns 25 anys. Aquest individu era de cabell castany, de faccions suaus i d’ulls blaus que em van encisar des d’un primer moment. Ell estava absort en la lectura i sense adonar-me, em vaig quedar mirant-lo, com si el temps no passés.

De cop, es va girar i jo, inquieta i nerviosa em vaig quedar immòbil i estàtica, com si fos un moble i formés part d’un decorat. Ell em va somriure dolçament i jo, de seguida, li vaig respondre amb un tímid somrís.

Les següents jornades van succeir de manera usual, al matí anava a treballar a la clínica i quan arribava a casa, llegia a la terrassa i em delectava amb les romàntiques històries de les novel·les d’anònims o de cèlebres escriptors. A la tarda voltejava pel passeig marítim i pel centre de la ciutat o caminava per la platja, mentre trepitjava els petits i delicats grans de sorra i escoltava el remor de les onades impactant al rocam. Quan tornava a casa m’asseia a la meva confortable gandula, observava el càlid capvespre i sotjava de reüll a l’atractiu veí.

Un d’aquests dies vaig coincidir amb ell quan marxava de casa. Ens vam intercanviar mirades i ens vam saludar amb una mínima però intensa conversa sense importància. El nom del meu veí era Àlex, d’Alexandre, tenia 26 anys i era de Mataró, però havia decidit viure a l’Escala per qüestions de treball. Ens vam acomiadar i vaig marxar ràpidament a Torroella de Montgrí perquè ja feia tard a la feina.

Una setmana després vaig agafar un dels meus llibres, una tovallola i vaig baixar a la platja. Em vaig passar tota la tarda endinsada en la lectura fins que em vaig adonar que s’estava ponent el sol, el cel havia agafat un to ataronjat i ja no quedava ningú a la platja.

Sense advertir-me, l’Àlex va asseure’s al meu costat i em va xiuxiuejar a l’orella que s’havia fixat en mi, des del primer moment que em va veure a la terrassa. Aquest comentari em va fer somriure i ell em va dir que s’havia enamorat del meu dolç i tímid somrís. Restàvem sols, enmig de la platja, com dos adolescents. Semblava que ens coneixíem des de sempre, com amics de la infància. Els nostres rostres es van acostar i els nostres llavis es van unir en un tendre petó.

Aquesta escena em va semblar massa romàntica i massa típica per ser veritat. Era com la representació d’un capítol de les novel·les que llegia. Però era veritat i era el meu moment, no era fictici, sinó autèntic i increïble. L’Àlex era diferent de tots els homes que havia conegut, era perfecte. Tenia com tothom, virtuts i defectes, però les seves habilitats i gràcies feien que les seves imperfeccions resultessin perfectes.

La nostra relació va durar quatre magnífics i immillorables anys i podria dir que va marcar la meva vida. Aquesta relació va acabar perquè va marxar un dia, sense donar-me explicacions i tampoc em vaig poder acomiadar, encara que crec que no hagués pogut. Ens va deixar per culpa d’un accident de tràfic. Tot va acabar com havia començat, per un succés fortuït. Per tots els moments que vam viure junts finalitzo ratificant que sempre formarà part d’un capítol del llibre de la meva existència.