UN AMOR NOVEL·LESC

El mar sempre ha estat per mi un espai de llibertat i de felicitat. M'encanta el mar ! Tant és així que aquest hivern he fet un pas decisiu. He llogat un apartament a l'Escala i me n'hi he anat a viure. Sola, completament sola. Treballo de veterinària en una clínica de Torroella de Montgrí i de casa a la feina hi ha encara no un quart d'hora....

El pis és al passeig marítim, en un extrem. I és una meravella perquè a l'hivern no hi viu ningú. Sabeu quin goig que fa, a la tarda, quan el dia es va enfosquint, veure des de la terrassa la immensitat blava i grisosa de les aigües marines?

Però avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge tranquil·litzador, he descobert que no estava sola en el bloc d'apartaments...

En el pis del meu costat hi residia un atlètic home d’uns 25 anys. Aquest individu era de cabell castany, de faccions suaus i d’ulls blaus que em van encisar des d’un primer moment. Ell estava absort en la lectura i sense adonar-me, em vaig quedar mirant-lo, com si el temps no passés.

De cop, es va girar i jo, inquieta i nerviosa em vaig quedar immòbil i estàtica, com si fos un moble i formés part d’un decorat. Ell em va somriure dolçament i jo, de seguida, li vaig respondre amb un tímid somrís.

Les següents jornades van succeir de manera usual, al matí anava a treballar a la clínica i quan arribava a casa, llegia a la terrassa i em delectava amb les romàntiques històries de les novel·les d’anònims o de cèlebres escriptors. A la tarda voltejava pel passeig marítim i pel centre de la ciutat o caminava per la platja, mentre trepitjava els petits i delicats grans de sorra i escoltava el remor de les onades impactant al rocam. Quan tornava a casa m’asseia a la meva confortable gandula, observava el càlid capvespre i sotjava de reüll a l’atractiu veí.

Un d’aquests dies vaig coincidir amb ell quan marxava de casa. Ens vam intercanviar mirades i ens vam saludar amb una mínima però intensa conversa sense importància. El nom del meu veí era Àlex, d’Alexandre, tenia 26 anys i era de Mataró, però havia decidit viure a l’Escala per qüestions de treball. Ens vam acomiadar i vaig marxar ràpidament a Torroella de Montgrí perquè ja feia tard a la feina.

Una setmana després vaig agafar un dels meus llibres, una tovallola i vaig baixar a la platja. Em vaig passar tota la tarda endinsada en la lectura fins que em vaig adonar que s’estava ponent el sol, el cel havia agafat un to ataronjat i ja no quedava ningú a la platja.

Sense advertir-me, l’Àlex va asseure’s al meu costat i em va xiuxiuejar a l’orella que s’havia fixat en mi, des del primer moment que em va veure a la terrassa. Aquest comentari em va fer somriure i ell em va dir que s’havia enamorat del meu dolç i tímid somrís. Restàvem sols, enmig de la platja, com dos adolescents. Semblava que ens coneixíem des de sempre, com amics de la infància. Els nostres rostres es van acostar i els nostres llavis es van unir en un tendre petó.

Aquesta escena em va semblar massa romàntica i massa típica per ser veritat. Era com la representació d’un capítol de les novel·les que llegia. Però era veritat i era el meu moment, no era fictici, sinó autèntic i increïble. L’Àlex era diferent de tots els homes que havia conegut, era perfecte. Tenia com tothom, virtuts i defectes, però les seves habilitats i gràcies feien que les seves imperfeccions resultessin perfectes.

La nostra relació va durar quatre magnífics i immillorables anys i podria dir que va marcar la meva vida. Aquesta relació va acabar perquè va marxar un dia, sense donar-me explicacions i tampoc em vaig poder acomiadar, encara que crec que no hagués pogut. Ens va deixar per culpa d’un accident de tràfic. Tot va acabar com havia començat, per un succés fortuït. Per tots els moments que vam viure junts finalitzo ratificant que sempre formarà part d’un capítol del llibre de la meva existència.