Tot estava fosc i l’Ainhoa se sentia
totalment desprotegida. No es podia creure que allò tan irreal li estigués
succeint a ella. De sobte, li va venir a la memòria la imatge de les dues
persones que l’havien traïda i no va poder evitar que, involuntàriament, per
les seves galtes, caiguessin llàgrimes de ràbia i impotència, que li
ennuvolaren la vista.
L’Ainhoa vivia en una urbanització
privilegiada de Barcelona, on totes les cases semblaven iguals. Era un barri
perfecte, segons deien, on tots s’ajudaven entre ells. Vivia amb els seus pares
i els seus dos germans en un feliç ambient familiar. L’Ainhoa tenia catorze
anys, era la petita dels tres germans, per tant era la nena de la casa. Representava
perfectament el cànon de bellesa del segle XXI: tenia un castany natural,
encara que al sol, semblava rossa; els seus ulls eren grans, allargats i d’un
blau que s’acostava al gris. L’Ainhoa no era la més alta de la seva classe,
però destacava pel seu encant que t’atrapava com també la seva innocència,
alegria i amabilitat. A causa d’això, havia estat centre d’ordinàries mofes,
que no van tenir gaire repercussió ja que ella contestava sàviament amb
enginyoses respostes iròniques que feien callar a tothom i que molt pocs
entenien. La jove noia tenia molts projectes pel seu futur, ja que desitjava
manar i ser la propietària, algun dia, d’una gran factoria de disseny.
Tots aquests propòsits que des de
petita s’havia imaginat, van desaparèixer quan va tornar a obrir els ulls i es
va adonar de l’amarga realitat en la que es trobava. Sentia un profund dolor a
l’esquena, tenia gana i la boca la tenia resseca; li costava empassar-se la
saliva. I va recordar quan estava en aquella minúscula i sòrdida cofurna, acompanyada
per la Maika, una de les seves amigues.
La Maika era filla única i vivia en la
mateixa urbanització que l’Ainhoa, però un carrer més avall. A diferència de la
seva amiga, la Maika era alta, d’ulls verd oliva i d’uns llargs i ondulats
cabells. Li faltava poc per complir quinze primaveres, encara que semblava
major per la seva constitució. La Maika era encisadora, gràcil i optimista,
però, alhora era estratègica, capriciosa
i sobretot era molt gelosa.
L’Ainhoa va memorar l’escena en la
qual restava dormint en un llit i, al seu costat, romania concatenada la seva
amiga en una fràgil cadira, que semblava que d’un moment o altre es trencaria. Tot
d’un plegat, la menor de les dues captives es despertà amb un crit ofegat,
suant i va memorar què havia ocorregut les últimes 24 hores.
Eren dos quarts de set, la Maika i
l’Ainhoa tornaven cap a casa amb bici, emperò, a meitat del trajecte, la roda
davantera es va punxar i van continuar caminant. Tot seguit, una furgoneta va
passar amb molta celeritat, però li van treure importància. La foscor es va fer
present i es van adonar que totes les faroles es van encendre automàticament.
Van sentir una veu que les cridava:
-
Maika!
Ainhoa!
Una silueta va aparèixer al seu
davant, era l’Isaac, un amic de la infantesa. Ell inicià una discussió amb la
Maika ja que la culpava que l’haguessin castigat a l’institut sense raó.
L’Ainhoa la defensà, motiu que va fer que augmentés l’enuig del noi, que
olorava a alcohol. Les noies intentaren que es calmés, li digueren que
l’acompanyarien a casa, però l’Isaac va empènyer amb violència a l’Ainhoa que,
en caure es donà un copejament al cap i es desmaià. El furibund jove va tancar
les noies en un petit magatzem del seu garatge i encadenà a la capçalera d’un llit
d’aquella cel·la a l’Ainhoa. Més tard va recollir totes les pertinences de les
dues xicotes.
La Maika s’adonà que la seva companya
s’havia despertat i li preguntà:
-
Ainhoa,
com et trobes?
-
No...
ga... gaire bé – va contestar amb dificultats- em fa mal... el... cap, em sento
m... malament.
-
Ainhoa,
tranquil·la, sortirem d’aquí, les dues juntes – va mentir la Maika, amb un
somriure pèrfid.
-
No
tinc ff... forces – va murmurar l’Ainhoa abans d’adormir-se.
I tot seguit, la Maika s’aixecà i
sortí a buscar l’Isaac, el noi de qui estava encapritxada. La Maika li ordenà
al jove certes instruccions, i ell ho va realitzar i per fi va acabar el
captiveri de la innocent noia. Abans de marxar, l’Isaac li va dedicar les seves
últimes paraules a la Maika, dient-li: “Per tu ho faria mil vegades més”.
