BUILD A DOG PARK!

I’m writing because there aren’t enough bins for dogs poop and there isn’t any dog park. Dogs can’t enter the majority of the parks, so dogs can’t run or stay with other dogs and also, there are dog faeces on parks and on sidewalks. I send some photos that show some dog faeces on a children park, on sidewalks and on a square.

I think there are two reasons for this problem. Firstly, the council don’t think about dogs problems and they spend all their money on things for people, so perhaps we need to build a dog park and dog excrements bins. Secondly, people aren’t responsible enough because they don’t pick up their dog faeces, so I think that the council could do public-spiritedness campaigns.

We must do something about this situation. Maybe the council could build a dog park where dogs can run without danger or they can play with other dogs. Also, the park could have an obstacle circuit and dog excrements bins. If we build them, we will have no more faeces and we will have a cleaner town.

Noèlia Blazquez


 

 

MI PALABRA FAVORITA

SOLEDAD: Soledad es mi palabra favorita porque me relaja, cuando permaneces sola puedes pensar y restar tranquila. Es una palabra con la que me encuentro cada día. La solitud aparece aparentemente cuando estás sola, porque aunque a tu alrededor no se encuentre nadie, más lejos sí que habrá, así que solitud tiene un significado relativo.

SILENCIO: A la vez, silencio también me gusta, tanto por su sonoridad por lo que encierra. Silencio es una palabra que puede ser incómoda pero, al contrario, el silencio lo puede decir todo. 

CARTA AL SILENCIO

Querido silencio,

Silencio, palabra discriminada, palabra que quizás has sido concebida por el rencor o tal vez puedes estar llena de lágrimas. Te escribo esta carta, para demostrarte apología, loa, y asimismo, crítica y reproche.

Silencio, no te sientes sola, mucha gente te acompaña. Silencio, hermoso silencio, no huyas en medio de una tormenta, no huyas, pronto alguien te buscará.

Silencio, apagado silencio, no desaparezcas, no te ocultes, sé que estás próximo a mí, y que pronto aparecerás.

Apareciste en la ausencia de mi persona, de la nostalgia, la soledad y la añoranza. No té llamé, ni té busqué, pero apareciste, te mostraste en todo tu resplandor y fulgor.

Perverso y detestable silencio, no anhelo tu compañía a todas horas. Silencio, déjame tranquila, no me irrites más.

Silencio, no te disgustes, no era mi intención, no era mi propósito ni mi voluntad enojarte. Debo agradecerte la serenidad, calma, sosiego y tranquilidad que me aportaste.

Pero ahora ya no te necesito, no requiero tu apoyo ni tu ayuda, desaparece, aléjate de mi lado.

No te apoderes de mi alma, silencio, te lo ruego, no permanezcas conmigo para siempre.

Y con mi suplicio me despido, aunque creo que jamás me podré separar de ti.

Hasta siempre,

Yo.

RECORDS DEL PASSAT

- L’Abril estava remenant, com tant li agradava, els meus calaixos, quan de sobte, li va sorprendre una fotografia en blanc i negre.

- Que estàs buscant Abril? -vaig preguntar-li.

- Mama, i aquesta fotografia, és teva? -va dir l’Abril.

- No, era de la meva mare, de la teva àvia. Aquesta fotografia mostra un desert, que es troba a Egipte; és la meva fotografia preferida -vaig respondre.

- Qui va fer la fotografia? -va preguntar l’Abril.

- La va fer la teva àvia, i va viure a Egipte durant 20 anys.

- Oh! -es va sorprendre l’Abril-. Mai m’ho havies explicat.

- Doncs ara mateix t’ho explico.

Els pares dels meus pares, els teus besavis, es van conèixer a la prestigiosa universitat de Harvard, on va estudiar la teva àvia, que es deia Indira. A la universitat es van conèixer els pares de la Indira i la seva futura amiga Maya.

La Indira, era una noia que destacava molt pel seu cabell ros, els seus ulls blaus i per la seva actitud alegre, seductora i xerraire.

I la Maya, la millor amiga de la Indira, era una noia holandesa, morena, de pell bruna, simpàtica, amable i una mica capritxosa.

Els pares de la Maya i la Indira van fer-se molt bons amics i van anar a viure a Egipte on hi van néixer la Indira i la Maya.

A Egipte la Maya i la Indira van conèixer a l’Alan que va néixer a Irlanda, encara que el seu pare era egipci i la seva mare alemanya. L’Alan era un noi alt, de cabell curt i castany, ulls grans i blaus, tenia la pell bruna, era obert, pràctic i aventurer.

Van créixer essent els millors amics fins que una hawaiana anomenada Lana va emigrar de Hawaii a Egipte amb la seva àvia. La Lana era una noia amb ulls verds i felins, i cabell ondulat . Encara que era una noia tímida, senzilla i audaç, no passava mai desapercebuda a causa seus trets físics.

Al principi, l’Alan es va enamorar de la Lana, però els seus sentiments eren només atracció pel seu físic. La Indira que estava enamorada de l’Alan i, en saber-ho es va disgustar immediatament de tal manera que va desaparèixer, va endinsar-se al desert, en direcció a El Caire.

L’Alan va trobar-la a faltar, ja que quan no la va tenir al costat va descobrir que l’estimava, que la necessitava. La va buscar però, desgraciadament, sense resultat, fins que va aparèixer una setmana després, quan se li acabaren els diners que s’havia emportat.

Finalment, la Indira va acceptar les disculpes de l’Alan i no va guardar-li rancúnia a la Lana, sinó que es va unir a la colla i aquests quatre amics van viure moltes més aventures.

En acabar els estudis, van anar a viure a Canadà on...

- Què va passar a Canadà? -va preguntar-li l’Abril.

- Ara que me’n recordo dels estudis, has de llegir el llibre de Castellà -vaig dir.

- Però no em pots deixar amb la intriga -es va queixar l’Abril.

- Demà t’explico com continua, d’acord? Ara llegeix. - vaig respondre.

FILM REVIEW > CAMINO

Camino is a Spanish film of 2008 directed by Javier Fesser. The film is based on the real story of Alexia González-Barros, a girl who died of spinal cancer when she was only fourteen years old in 1985.

The main character is Camino, an eleven-years-old girl. She was born in a family where her mother and her sister believe in a Catholic organization called Opus Dei. She had a malignant tumor in her spinal cord although she was happy in hospital believing that she would go with Jesus when she died. In the film, Camino faces at the same time two new and different events: falling in love and dying.

The film won six Goya Awards in 2008: Best Actor, Best Breakthrough Actress, Best Actress, Best Director, Best film and Best Original Screenplay.

The thing I liked most about the film was the main actress because she was very strong. In the film you can see her dreams which reflect her worries about death. My favourite scenes are when she dances and when she is with the boy she likes. The scenes that make me cry every time are her last moments in the room of the hospital and when she dies.

All in all, I really liked the film, and though it hasn’t got a happy ending, I wouldn’t change it. Finally, I think that the moral of this film is overcoming.