AMOR IMAGINARI

No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.

Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.

Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li  -vaig comentar-li a ell-.

Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi...

En aquest instant, em vaig quedar sense paraules, com embadalida. Vaig reaccionar de seguida i li vaig respondre que jo també m’havia fixat en ell, però que no havia reunit prou valentia per dir-li. Ell em va respondre que no havia trobat el moment ni el lloc adequat per expressar els seus sentiments i que sentia recança per no haver-m’ho dit abans.

Vam parlar durant dues hores que ens van passar volant i vam anar a fer un volt. Durant aquest passeig va succeir el que no creia que passaria mai.

No em creia que estigués voltejant amb ell, amb l’Ivan, aquell noi que el dia abans m’havia quedat encisada mirant-lo mentre caminava pel passadís de l’institut. Em va agafar tendrament la mà, enllaçant els nostres dits de manera que em sentia còmode i agradable amb la situació.

De manera sobtada i delicada es va parar i va restar mirant-me. Semblava que podia endinsar-me en el seus bells ulls, i ens vam besar dolçament.

Aquest va ser el principi de la nostra relació, però no tot va ser perfecte. La nostra relació era “secreta”, segons ell deia, ja que no volia dir-ho a ningú.

Em sentia incòmoda quan no el podia saludar quan el veia pel passadís, o quan passejàvem pel centre i tenia que marxar del seu costat quan passaven els seus amics. Tot això em va resultat patètic, ja que no m’agradava aquesta situació oculta i ja me n’estava afartant. Però no podia estar sense ell ja que m’omplia de felicitat quan estàvem junts, així que vaig decidir parlar amb ell.

Dues setmanes més tard, em va comentar que ell també en tenia suficient de la nostra relació confidencial, i va decidir que no ens havíem d’amagar més, que s’havia equivocat i que no faria cas dels comentaris.

Passejar amb ell pels passadissos de l’institut m’omplia de goig i satisfacció. Tots els moments que estàvem junts els aprofitàvem i tots els petons van ser tan dolços com el primer. Em sentia més exultant i feliç que mai quan estava amb ell i així m’agradaria que hagués continuat sempre...

Però, de sobte, em vaig despertar. Tot el que semblava real, era un somni, un meravellós somni que sempre recordaré.