LA DECISIÓ

Ja fa un any i sis mesos que surto amb l'Anna. Tenim 18 i 17 anys respectivament, estem bé junts i ens entenem. Els seus pares i els meus diuen que som massa joves, que s'ha de viure la vida i tot això... Però nosaltres tenim clar que volem construir un projecte de vida junts. Bé... si més no ho teníem clar...

Veureu, ahir ens vam discutir. L'Anna no suporta que faci tantes brometes i tan bon paper a l'Alba. Creu que li dono peu a pensar que m'agrada i, després del sopar amb la colla, es va posar feta una fera de forma que va marxar ben contrariada cap a casa seva. Jo me'n vaig anar cap al meu pis  ben cap cot, passejant, pensant... trist. I és que no sé què fer... Perquè potser sí que me n'adono que, realment, m'agrada l'Alba.

Aquella nit vaig reflexionar sobre aquest assumpte i no vaig arribar a cap conclusió. Amb l’Anna tinc una relació estable, li tinc un gran afecte i és el meu primer amor. Però havia arribat al punt de la rutina. En canvi, l’Alba té un aire innovador i seductor que em pot aportar il·lusió en una nova relació. Però potser ella no sent el mateix. No sé què fer. Si estic amb l’Anna em quedaré sempre pensant què hagués pogut succeir, i si li demano a l’Alba per sortir i em respon que no... La llarga  relació que tinc amb l’Anna s’ensorrarà juntament amb l’amistat de l’Alba.

No m’agrada gens “escollir” entre una de les dues persones que estimo, ja que no puc elegir qui m’agrada més, com un pare no pot triar el fill que més s’estima.

L’endemà li vaig comentar tot el que sentia a l’Anna ja que no volia enganyar-la, no s’ho mereixia després de tot els moments que hem viscut junts.

 La comprensiva Anna m’ha respost que m’ho pensi i que triï a la persona amb qui em vegi en un futur. Els consells de l’Anna sempre m’han servit de molta utilitat i aquest no va ser diferent.

Vaig decidir quedar amb l’Alba i vam parlar de diversos temes dels que només destacaré un d’ells. Vam parlar de les relacions viscudes i ella em va comentar que li agradaria trobar a algú tan sincer i agradable com jo, amb qui pogués parlar sense problemes.

Aquesta conversació, encara em va desconcertar més i vaig restar un parell de dies pensant els punts negatius i positius de cada opció.

Vaig quedar un altre cop amb l’Alba, per acabar de decidir. I aquell dia ho vaig tenir tot clar, vaig descobrir qui era la persona que més estimava i que estimaré.

Vaig parlar amb l’Alba i li vaig confessar tot el que havia reflexionat durant els anteriors dies i ella va acceptar la meva decisió ja que no teníem tantes coses en comú, només m’havia fixat en ella físicament i pensant que era com una joguina nova. Llavors vaig pensar que l’Anna era com aquella joguina vella de la infància que sempre te’n recordes, que estimes i que la prefereixes a qualsevol altra.

Quan vaig veure a l’Anna la vaig abraçar amb força i enyorança, la trobava a faltar. No podia estar sense ella, sense el seu somriure, sense el seu suau cabell que li enredava per fer-la enfadar. No podia estar sense la seva alegria, ni sense les seves ganes d’escoltar-me, d’abraçar-me i d’estar amb mi. Desitjaria estar sempre amb ella i estic segur que podré allunyar a la insofrible monotonia de la nostra vida.